La pilota valenciana a Montserrat.
A Montserrat, a finals del segle XVIII, hi ha constància de celebració de partides de pilota a mà, el joc autòcton dels valencians, i al text de les ordenances municipals de l’any 1880, es regulava la prohibició de practicar el joc de pilota al carrer limítrof amb l’església quan existiren actes religiosos. Este carrer en l’actualitat rep el nom de les Germanies i va ser el lloc on es donaren cita els jugadors fins ben entrat la dècada de 1980, en què es va canviar d’ubicació al Raval i, finalment, amb la construcció d’un nou carrer tancat.
Normalment els dissabtes a la vesprada, sempre hi havia una espècie de cerimònia prèvia a la partida, que començava arreglant-se les mans els jugadors, amb les vetes, les cartes i els guants, la col·locació de les cordes en mig el carrer i altres detalls, com el rum-rum del públic esperant l’eixida dels jugadors, mentre parlaven de les seues coses, les collites del camp o de la marxa quotidiana. Jugadors de galotxa de Montserrat que es recorda molt antics, nascuts a finals del segle XIX i principis del XX van ser el tio Cristino, el tio Abelardo, el tio Sisó, el tio Sesé, el tio Plàcido Caldereta, el tio Paco Mama, el tio Pepe Vaquero, entre altres. Continuant amb els anys, aparegué el tio Galan, quin salt més elegant!, tirant pilotes per dalt dels pilars de l’església arribant fins a la plaça. La gent deia: “ahi va això”. Tots ells donaren al poble grans vesprades.
Més tard en sorgiren altres com Cirilo, Maxaco, Felisi, Paco, Ismael i el molt conegut Xato Cucala, que va començar als 17 anys a jugar partides importants en distints carrers i trinquets. Estigué molts anys en actiu aplegant a ser molt veterà com a feridor inigualable. En la dècada dels anys 1970 aparegueren altres com Marcial, José, Carlos i Ortiz, amb Xato Cucala com a feridor, que guanyaren alguns títols com el campionat de galotxa de 1976. Marcial Daudén pel seu joc va cridar l’atenció de tots, amb un salt perfecte, manró espectacular i llançant les pilotes amb molta força. Definit com un jugador dels que creen afició. D’aquella època mereix recordar un trio que tot i no ser nascuts a Montserrat, es consideraven d’ací, donant moltes vesprades d’èxit: els germans Rafa, Pepín i Vicent Ortiz.
La dècada de 1980 va ser una època d’afició en què s’aconseguiren jugar algunes finals del campionat autonòmic de galotxa. L’equip de Montserrat que havia estat subcampió l’any 1980 va tornar a ser subcampió en 1982 contra el Benavites. En 1983 va guanyar el campionat contra el Massalfassar, i en 1987 va arribar a la final contra el Sollana. En aquella dècada es van incorporar al primer equip jugadors de la pedrera local de gran vàlua, primerament Alberto, i poc després, Paco Alemany i Voro. Este últim va fer carrera posterior al trinquet professional. L’any 1986, els tres pilotaris junt Marcial, es proclamaren campions de la primera edició del trofeu Interpobles.
Des d’aleshores i gràcies a l’escola local de pilota, molts xiquets i xiquetes i després de persones adultes, com Añó, Jesús, Silvino, Fede i altres, han practicat aquest esport, estant nombrosos els títols aconseguits amb les distintes modalitats i categories, formant sempre un primer equip de galotxa amb excel·lent trajectòria que ha mantingut el poble viu en l’afició. Moltes han estat les persones que s’han implicat, directives, alcaldies i regidors, juntes, homes i dones, presidents, jugadors i jugadores de joventut i més majors que ho han fet possible.
Alguns d’ells arribant a professionals del trinquet i semiprofessionals, l’últim Marc Gimeno, i altres grans com Carlos, Javi, Oscar i Alejandro. I entre les persones valedores d’aquella primera escola cal recordar sempre a Toni Sesé: l’home estaria orgullós ara dels últims triomfs aconseguits i del futur que espera a Montserrat, tan orgullós com havia estat sempre dels seus equips, i ens declararia una vegada més la grandesa d’aquest esport autòcton.
Marcos Campos Añón
Cronista Oficial
