L’oci particular d’un municipi valencià del segle XIX, en el romanç d’Antonio Palanca

l

Us vull mostrar en esta ocasió, el recull de la publicació de Las Províncias, del 2 d’agost de 1904, del romanç poètic que va escriure Antonio Palanca, i que no és sinó el retrat més pur i costumista del passat d’una xicoteta localitat valenciana allà pel segle XIX, que ben bé la podríem situar a la Ribera, i d’un diumenge qualsevol, on el més habitual era anar a la missa major i, després, cadascú omplia el temps lliure com podia dins la poca oferta disponible. Acudir a la taverna a beure, conversar i jugar a les cartes, es tractaria del més comú per a una part dels hòmens, una minoria. Perquè l’oci va molt relacionat amb l’època i amb l’economia. Palanca ens descriu a tall de vers com s’organitzava l’oci en el poble per a este particular sexe masculí, des de la mateixa eixida de la missa fins a culminar amb la partida de pilota de la vesprada.

Es tracta d’una localitat menuda, agrícola i rural, on el tema més qualitatiu de debat entre els hòmens és el camp i les collites, sense faltar la predicció de l’oratge, tan xicotet el poble que sols hi havia un mestre a l’escola, que junt amb el metge, el retor i el menescal formaven la part il·lustrada i culta, allò que l’autor denomina: “càrrecs oficials”. Trobem també l’existència d’un convent al costat de l’església, a la plaça, i al no fer menció a cap casino o societat, entenem que encara no hi havia, perquè l’escena es remunta a temps anterior a l’associacionisme, i ben bé la podríem situar a la dècada de 1860, quan les partides de pilota dels pobles sorgien espontànies i s’arreglaven entre la mateixa gent local, i en alguns casos s’afegia algun jugador afamat de fora, en este cas concret, les travesses corren pel Xato o pel Pelat.

És curiós que l’autor tampoc fa menció a cap taverna, perquè haver hi havia almenys una, però potser evita la imatge negativa, no estava ben vist freqüentar estos llocs, simplement amb una ullada a les ordenances municipals de Montserrat de 1880 ho podem constatar: “En el interior de las tabernas se guardará orden y procurarán los dueños que no se alborote, tanto conversando fuerte, como cantando en descompasados gritos, evitando además disputas acaloradas y que puedan venir a las manos”; o un altre article: “A todo individuo que se observe concurrir con mucha frecuencia a las tabernas sin dedicarse al trabajo y sin tener bienes ni industria, se le considerará como vago y será entregado al tribunal competente”.

El romanç està escrit abans dels criteris de normativització lingüística, no obstant això, el seu vers es tan clar i colorit que perfectament s’entén perquè és la llengua que es parla a la terra, com la pintura d’un llenç que es manté intacta en el temps. No sé, llegint el vers en tot el conjunt, em ve a la ment la imatge de la pintura de José Bru Albiñana: “El Joc de Llargues (1882). Museu de Belles Arts Sant Pius V”. En este quadre encara es pot veure alguna dona o, millor dit, una xica, que ix atrevida al carrer entre tant de públic espectador masculí, sembla està raonant amb un jove, segurament festejant.

Com la publicació fa referència al fet que la poesia va ser premiada als Jocs Florals, és fàcil aconseguir el segon cognom de l’autor i gràcies al company cronista d’Alzira, Aurelià Lairón, em va facilitar informació per confirmar que Antonio Palanca i Hueso era germà de Francesc Palanca i Roca, este últim reconegut alzireny que va destacar com a dramaturg. En eixa ciutat es fa entrega anualment del premi de teatre que porta el nom de Francesc Palanca. Efectivament, el pare, Palanca i Roig, forner de professió i nascut a Sagunt, va enviudar al morir Maria Roca, en 1838, i es va casar amb Rosa Hueso. Vivien a València a la plaça de Sant Domènech, en una buhardilla. Es tractava d’una família molt humil. Antonio, de gran talent poètic, va nàixer en 1848 i va regentar durant gran part de la seua vida una parada de flors a la plaça de la Constitució i, també, igual que el germà, va escriure obres de teatre i un grapat de poesies. Formava part del cercle de Lo Rat Penat. Va faltar en 1905.

És molt probable que en el disseny d’este romanç, Antoni Palanca guardara el record de la seua infància de les visites als pobles d’on eren originaris els pares, perquè encara comptaria allí amb família, i d’aquella visió rural de 1860 durant la seua adolescència. Hi ha una dita d’aquella època que l’autor nomena en este romanç: “Com el gall de Morón”; i que molts de nosaltres encara hem escoltat alguna vegada: eixir sense plomes i escaldat.

El llibre de Recaredo i Victor Agulló, “El joc de pilota a través de la premsa valenciana 1790-1909”, també fa menció d’este bonic romanç.

Marcos Campos Añón

Cronista oficial de Montserrat

Després d’oïda la missa major o conventual, i haver passat mig matí, sentats en lo cor cantant; mentres les dones s’afanen fugint a fer lo dinar, perquè és ja prop del migdia i està en lo foguer el gat; tots els hòmens vells i jóvens, viudos, fadrins i casats, en la plaça de l’Església passen un ratet xarrant.

Ací veus en un rotglillo als més doctes del poblat volent arreglar la Espanya, cosa que no pot lograr ningú, per tupé que tinga; i en altre de més allà u que la tira d’astròleg assegurant molt formal que no tarda gens a ploure, i que ho endivina, és clar! I com té un calendari d’ossos, no s’equivoca en jamai! I ací parlen de collites, mentrimentres al costat arreglen una partida de pilota uns quants xavals. Allí està el gallet, gallejant, i dient que no hi han guapos que se li posen davant, a llargues ni a curtes; però com sempre hi ha per a un matxo un altre matxo, i tots pensem tocar el dit en lo cel, no falta qui entre rient-se i tufat, li proposa una partida per d’aquella vesprà.

Admitida per l’altre, convenen quins jugaran en cada bando, i aporten lo que han de perdre o guanyar. I este posa per el Xato, i un altre per el Pelat, i s’arma allí un maraguell uns rient i altres parlant que no s’entén ni el dimoni; la sort que la batalla de les dotze posa coto i paren tots a l’instant. Mocador, gorra o sombrero es lleva cadascú del cap. Resen el Ave Maria i a penes fan la senyal de la Creu, se despedixen no sense convindre abans l’hora fieta, però fieta que tenen que començar.

A penes les quatre i mitja de la vesprada han tocat, i ja el carrer de l’Església com un formiguer està de gent, que ha sabut l’aposta que aquell matí s’ha pactat. Arrimats a la paret, i d’un cap a l’altre cap del carrer, els xics i els hòmens en fila es van col·locant, drets la immensa majoria, i alguns altres aponats. No és estrany en una entrada vore al retor assentat, en companyia del metge i altres càrrecs oficials, com per exemple, l’alcalde, el mestre i el menescal, tots esperant la partida, que ja tarda en començar.

“Home, anem, anem!” un soca els diu en veu reposa.

“Xe, que s’han arrepentit?” i diu un altre.

“Que es fa tard!” criden alguns.

I al moment, com si fora una senyal, veus eixir als jugadors, tots posats de punta en blanc. És a dir, en calsonsillos i camisa, arromangats fins més amunt del colze, i alguns en lo guant posat.

En un xavo o aguileta que en l’aire va refilant a cara o creu, decidixen el saque d’escomençar. Cadaseu se posa en son puesto, i la pilota agarrant el que ha decidit la sort, i dient ben fort “ahí va”, la fa botar enseguida, i s’escolta un esclafit contra el guant, i a baix braç, fent mitja volta l’envia… a on vol ella anar.

Com si anara el manà a caure, tos al cel alcen el cap; al mateix temps que els contraris van de front o reculant per a poder alcançar-la; la juguen, torna a passar, i si no la contraresten, el marcador a l’instant li dona en veu forta el quinze al que acaba de restar. I de bell nou, els mateixos van traent d’allí en avant, fins que s’han fet dos ratlles, o val i ratlla, és igual, perquè canvien de puesto; i així seguixen jugant fins a acabar la partida, si acaba aquella vesprà.

I compten de quinze a trenta, de trenta pugen a val, i de val a tantos cinc, i se’n van entusiasmant. Si la partida s’iguala, el públic no para d’apostar, a favor del més afortunat.

Fins ací el joc és sèrio, però com no falta mai la part còmica dels casos, a lo millor no és estrany vore xorrar la mel a u, que el nas li han esclafat si el prenen per la pilota, o trobar-se un sisó fals qualsevol dels jugadors, vull dir, fer-se un bony ben gran, tropessant i anant a terra, o quedar-se espatarrat fent pinos per a sostindre’s entre si caic o no caic, o bé besar la paret, que de tot es veu passar.

En fi, que es divertixen els que juguen, i els que van a presenciar la partida; sobretot els que han quedat com el gall del Moron perdent els quens i cansats. No vullc dir res dels que han tret del joc alguna senyal o mataura y ja tenen uns quans dies que rascar: que eixos perden val i ratlla i la pilota encalà.