MINTO CONTRA MELÓ
Francisco Campos Espert, el tio Minto, nascut el 1908, morí als 98 anys d’edat. Era veí meu. Moltes vegades en estiu, al carrer costerut de ma casa, me’l trobava assegut en una cadira de platja, prenent tranquil·lament la fresca, i se saludàvem, i jo, en el meu pensament sempre albergava el mateix comentari: “aquest home mai no es fa vell”. El veia sempre igual de bé, amb una salut de ferro. De jove, aquest home, bracer de professió, tingué una temporada, bastants anys, que anava a treballar més amunt de Dosaigües, fent a peu més de vint quilòmetres d’anada, tots els dies de bon matí, i després del dur jornal, a poqueta nit, tornar a casa pel mateix o distint itinerari, sempre a peu, apresseta o correguent, prenent com avituallament els fruits que, creuant camins, la generosa natura i el camp li oferien. Podem dir que no es tractava d’un atleta per afició a l’esport, sinó per obligació quotidiana.
José Morant, el Meló, no era molt més major que el tio Minto. De la província d’Alacant ell. Durant la dècada dels anys vint es va fer famós pels pobles de València, perquè reptava als locals a què corregueren amb ell, normalment coincidint amb les fires i festes de cada localitat, així guanyava uns dinerets per a les sempre necessitades butxaques pròpies, a més a més de crear l’oportuna admiració entre els honorables veïns, menejant les corresponents apostes econòmiques. Moltes van ser les correries que el Morant va protagonitzar en aquells anys, com per exemple, els 200 quilòmetres en 30 hores, en la carrera Alcoi-València-Alcoi: “La prueba tuvo lugar el 12 de febrero. A una media de 7 kilométros a la hora y con una climatología muy adversa en el Puerto de Albaida y en el camino entre Catarroja y Valencia, este corredor de larga distancia acompañado por un coche de la organización y su masajista el señor Brotons llegó a Valencia desde Alcoi en 15 horas de carrera continua.
A la llegada se le unieron atletas como Lora y Archelós. El alcalde de Valencia, el marqués de Sotelo, lo recibió en el Ayuntamiento y le dio la bienvenida en nombre del Pueblo de Valencia. Morant se alojó en el hotel Ripalda donde descansó unas horas antes de reanudar el viaje de vuelta. A su paso por las calles de la capital resonaron palabras de aliento: ¡Viva Valencia!¡Viva Alcoi! La volta a Espanya, la París-València, i altres curses diverses de 100 quilòmetres, se sumaren al palmarés del Meló (Informació extreta del llibre de Recaredo Agulló).
En la meua investigació i recopilació de dades no ha quedat del tot clar si va ocórrer l’any 1930, últims moments de la monarquia alfonsina, o l’any 1931, començant la Segona República… el cas és que s’organitzà a Montserrat una prova a peu entre el Meló i els que volgueren córrer del poble; a vore si hi ha algun valent, deia la proposta. Les travesses començaren a florir molt prompte. Entre els jóvens de Montserrat, tots repararen en Minto, ell era el més apropiat, no hi havia dubte. Però, també, algun altre jove es va unir a l’esdeveniment esportiu amb il·lusió, quan més participació… millor. La carrera diuen que va ser força renyida. Diuen que el tio Minto guanyà amb totes les de la llei, d’això no tenim constància certa, però jo sí que ho crec. Meló, precisament, per aquell temps, concretament en juny de 1931, havia honrat la memòria de Blasco Ibàñez corrent des de València fins a Menton, ciutat de la Costa blava francesa, per a depositar unes flors i una bandera republicana damunt la làpida de l’escriptor valencià, així va dedicar la premsa alguns articles en aquesta fita particular.
A Montserrat tenim una dita pròpia, única en aquest poble, no es gasta en cap altre lloc, perquè és d’ací, de Montserrat, jo mateix la utilitze molt sovint, quan em referix a alguna cosa amb el mode de sorpresa o admiració: ¡A minto! Aquesta expressió la devem al tio Minto i al pare del tio Alfredo el Ventero. En altra ocasió us contaré més detingudament aquesta història tan interessant de ¡A MINTO!
Marcos Campos Añón
