Política de privacitat

Abans d’omplir de tinta la mirada,
d’escabuçar el fòc baix de la pell,
de pedre’m com l’agulla dins la palla
en una mar a on l’aigua mai se calla,
de vore un trenc de l’alba fet paper.

De que nervudes ungles me repiquen
en una flor que busca inspiració,
de fer que nostra sanc s’unixca i firme
un pacte a on cada cor se trobe lliure
per a jujar si vol patir d’amor.

De ser tan freda i cruel com l’alegria
quan se passeja prop del sofriment,
de dur-li al moribunt un baf de vida
fingint que no soc sal en la ferida
sino l’aroma fresc del gesmiler.

Abans d’evidenciar tota esta farsa
a on puc i dec i vullc ser sol el vat,
volguera descarnar la meua entranya
obrint de par en par lo que ella guarda,
volguera… Fins als ossos despullar.
*

Tal volta necessite estar inerme
mostrant tot lo més fràgil que n’hi ha en mi,
potser que el cor demane que l’airege
per a notar els besos o les pedres
que fan de la poesia el meu camí.

O igual està ofegant-se-me la vida
i em puncha per a fer-li un poc de cas,
sacsant-me per deixar que la mentira
redole per damunt de la fatiga
i esglaye qualsevol curiositat.

Mes siga lo que siga lo que espenta
a desventrar-me el cos en l’ànim foll,
espere que el teatre que ens enredra
podrà contar abdós, en veu de seda,
perqué d’esta quimèrica ficció.

Perqué faig que t’engrunses en carícies
que sol han conegut la meua pell,
alçant mil sensacions de les cadires
a on sestejaven dolces i tranquiles
per a bollir-te el món en passió i set.

T’he dut a mendicar la meua boca
venent-te-la com llum en l’horisó,
deixant-te l’estupor com nova aurora
i fent que una veleta caprichosa
revele si estic hui de bon humor.

I t’he furtat les llàgrimes més agres
parlant-te de lo sola que ara estic,
mostrant-te les estreles com cadàvers
en mig d’una batalla sense imàgens
narrada dins la rima més pueril.

També has vist esmolar les dents de tigre
per mossegar-te l’òrfic dels teus ulls, com si encegant-te el meu destí terrible
deixara ton albir tan verge i lliure
com eixe primer goig que hui ya és fum.

Inclús t’he fet patir la lluita estèril
d’un temps mal dirigit només per Sols,
uns astres que me pensen lluna dèbil
i no com poderosa ploma fènix
que naix per dessagnar-se en atres cors.

Aixina que busquem-nos junts les calmes
que només a ditades nos fan cas,
creuem el nostre amor en les mirades
i sense cap de carn alçant muralles
juguem a fondre l’ànima en un ball.

— II —

Imagine el teu rostre dibuixant un somriure
tan sarcàstic i anònim com el tall de la burla,
imagine la brisa invadint-te les ales
per solcar sòrt o angoixa segons marque el destí.
Imagine que esperes que partim cap a ensomis
de fortunes jocoses, de memòries absurdes,
de batalles, de força, de solsides, d’espera,
de rodar per la vida… Imagine que en mi.

Mes no és sol fantasia, ni recel, ni sospita
lo que fa que me penge de la teua custòdia,
tampoc són les cadenes que ilusòries m’abracen
les que urdixen les trenes d’abundants sentiments.

Lo que en ver me sustenta eres tu, ¡Tu! Essència
i existència que atrapa cada fibra amorada,
cada goig que guilopo alça el vol a la gola
i s’escapa ben àgil fent-se l’amo del temps.

¡Ai! ¡Qué immune me trobe a les sarpes dels bovos!
¡Qué infalible al martiri de les meues idees!
Els arpegis melòdics, els silencis que es perden
entre cordes i lletres que conformen el món.
Res, amor, pot detindre’m si me fas de cuiraça,
si bosqueges corones i em rodeges de glòria,
ningú pot remullar-me en robusta tristea
ni me pot fer argila si és diamant la llavor.

Clar, que a voltes lo càlit de sentir-me segura
derretix, dels meus muscles, l’entusiasme de l’estre,
me transforma les rialles en campanes de vidre
que només que resonen inspirant-se en estranys.
I la pau no em sossobra ni la Fe em menja a besos
ni al cel alce la cara per pintar-la blavosa,
no alimente les hores en dansar per les flames
ni console els meus somis escapats de les mans.

I és justet en tal acte, mentres cauen a terra
els colors que la vida m’ha posat de peanya,
quan t’abrace en més força i ta absència tremole,
quan me sent tan voluble com un bri dut pel vent.
Quan recolze l’esquena en un atre planeta
tan lluntà i tan recòndit que no té ni existència,
quan mossegue eixa cua tan eterna com curta
i revele apocada, que soc mestra de… ¡Res!

— III —

Encara estàs ahí, oint, mirant-me,
en eixa compressió sense paraules
que fa pirrar-se ma ànima per tu.
Que du a la meua carn a ardir de febra
que em fa moure la sanc, pel món, mig cega
que em deixa, davant tots, en lo cor nu.

Un cor mal despullat de pèls celosos
furgats al vell compàs d’eixe fosc cosmos
que sempre, nit i dia, em perseguix.
Que se desperdigola fet poesia
sense orde, sense llei, sense harmonia…
Tacant tot lo que troba en el camí.

Debilitant-me a un punt tan metafòric
que me caragoleja feta hipnosis
i m’embolica dins d’un arrepuny.
Quebrant cada filet venut com calma,
trencant cada finestra que resguarda
la meua amortallada esclavitut.

Puix és el despotisme d’una musa
lo que me trau l’hivern i em fa menuda,
lo que m’arrapa el juí i em fa desert.
Tan fluixa, tan sumissa al ras de terra
que oxide en la mirada cada estrela
desconjuntant-me els dits en cotompel.

¡Que gran delit és nàixer sense inici!
Com qui s’engrunsa en ones i deliris
prestats sol per a ròure al del costat.
Regurgitant sentirs sobre la plana
furtats, pero que et calen en l’entranya
com si estigueres plena en fills nonats.

Suponc… No, no ho suponc, estic segura
que tota esta medrosa i fútil pluja
de sentiments i opaques confessions,
te fa sentir-me arena movediça
tan falta en fonaments per a la vida
que res me pot salvar de l’extinció.

No res pot immutar el meu cansanci
que ya nutrix l’efímera catarsis
d’estar en la copella de la pau.
No res pot apagar lo que ya és cendra
abans de declarar-se-li la guerra,
no res pot ya salvar-me d’esta llau.

¿Cóm puc ser tan, tan fràgil?… ¡Tan,tan fràgil!
No puc comprendre quin és el fet màgic
que encara me subjecta ad este món.
Pero ¿qué dic?… ¡Qué estúpida sossobra!
Si yo vixc per llegir-te de la boca
una única paraula: Amor…
¡Amor!